1. El mètode científic és el que utilitzem quan tenim una pregunta. És el mètode per respondre alguna pregunta i demostrar les teves suposicions previes (hipòtesis).
2. PASOS DEL MÈTODE CIENTÍFIC:
Observació
Trobar algún problema
Fer-se una pregunta
Plantegar-se possibles hipòtesis
Dissenyar un experiment que pugui demostrar la hipòtesis
Comprobar la hipòtesis mediant l'experiment
Comparar les conclusions amb la hipòtesis.
Si les conclusions no coincideixen s'ha de repetir el procés per trobar l'error per rectificar-lo.
EXEMPLE DEL MÈTODE CIENTÍFIC:
En una excursió a la muntanya, mentre dinava vaig observar el terra, a part de les partícules orgàniques em vaig preguntar si totes les partícules de sorra tenien la mateixa mida i eren iguals.
Hipòtesi nul·la: les partícules no són iguals (ja que vaig suposar que era difícil que només hi hagués un tipus de sorra).
Hipòtesis alternativa: les partícules de sorra són iguals.
DISSENY DE L'EXPERIMENT:
Els primers passos són per observar si el tipus de sorra és tota igual.
- Aboquem la mostra de terra a la safata i el repartim.
- Amb la espàtula separem la terra per poder observar millor
- Amb l'ajuda de la lupa mirem les diferents partícules del sòl.
Els següents passos són per saber si la mida de les partícules de sorra són de la mateixa mida.
- Es poden separar les partícules del sòl afegint aigua en un pot.
- Sacsegem el pot perquè es barregi bé.
- Les partícules amb més densitat aniran al fons i les més lleugeres suraran o quedaran per sobre de les altres.
CONCLUSIONS:
En la primera part de l'experiment, mirant amb la lupa em vaig adonar que no totes les partícules de sorra eren iguals, algunes tenien tons més clars o més foscos, rosats i la textura era diferent. Vaig contar 5 tipus de sorra diferents, per tant es va confirmar la meva hipòtesis. Però encara em va quedar un dubte més, totes les partícules de sorra tenien la mateixa mida?
Amb la segona part de l'experiment vaig veure que les partícules de sorra tampoc tenien la mateixa mida. Al pot s'havien dipositat al fons les partícules més grans i a sobre les més petites. I havien quedat alguns residus orgànics surant. La meva hipòtesi de que no tota la sorra tenia la mateixa mida també va quedar confirmada.
Variable independent: afegir aigua al pot amb la mostra de sòl.
Variable dependent: les partícules de sorra es dipositen al fons de més grans a més petits.
Rèplica: per tal d'assegurar-se tornem a repetir el procés.
Control: podriem comparar aquest tipus de sorra amb un altre, agafant una mostra d'un altre sòl.
2.2 Aquest és el cas que m'ha proposat la meva companya de classe Laura Sans i jo he aplicat el mètode científic per resoldre el problema:
La Maria i l'Alex són dos germans que han adoptat un gos fa tres dies. I en aquets dies han observat que el seu gos s'ha estat gratant i llepant l'esquena en tot moment.
Ells han intentat que no es rasqui fent-lo jugar i distreient-lo pero no hi ha hagut manera de fer-lo parar.
La Maria i l'Alex s'han preguntat perquè el seu gos es grata tant.
Problema: perquè el gos es grata tant?
Hipòtesis 1: potser el gos té paràsits.
Hipòtesis 2: potser només és un tic nerviós que té aquest gos.
Disseny de l'experiment: amb l'ajuda d'una llemenera, mirar al gos si té paràsits i, per si de cas, fer-li un tractament contra els paràsits.
Tal com han decidit, la Maria i l'Alex li han mirat els cabells al seu gos amb una llemenera. Després d'una llarga observació no han trobat cap paràsit, però per assegurar-se li han fet el tractament especial.
Variable independent: fer-li el tractament anti-paràsits.
Després de fer-li el tractament contra el suposat problema de la picor, el gos seguia gratant-se.
Variable dependent: no ha canviat res, tot i haver-li fet el tractament anti-paràsits.
Variable controlada: per tal de saber si hi havia paràsits han passat primer la llemenera per veure si en trobaven algun avans de matar-los amb el tractament.
Rèplica: per acabar d'estar segurs els nens han repetit el tractament, però el gos no ha canviat la conducta.
Control: els germans encara tenien curiositat i per tant han anat a preguntar al veí, que té un gos de la mateixa raça. El veí els hi ha dit que el seu gos no es grata.
Conclusió: la Maria i l'Alex han arribat a la conclusió de que el seu gos té un tic, ja que no té cap mena de paràsit.
3.Durant milers d'anys la humanitat sempre ha justificat les obserbacions amb religions i creences.
Les persones som curioses, i al llarg de la història tots els humans han intentat justificar el que veien i no sabien per què passava, però sense ciència no tenien una resposta i com encara no tenien tècniques van haver d'inventar-se algun ser poderós que donés resposta a totes les preguntes que tenien. En totes les cultures hi havia un o més déus que havien creat tot el que veiem i tot era obra dels deus.
Un altre resposta és la pseudoiència, que són respostes que no són científiques, però que no tenen una creença en cap déu ni ésser poderós.
Exemples:
D'on vénen els nens?
Religió: Déu els porta al món
Pseudociència: els porta la cigonya
Perquè ens posem malalts?
Religió: Déu ens ha castigat per alguna malifeta
Pseudociència: perquè els líquids del nostre cos estan descompensats.
4.BIOGRAFIA DE JORGE LABORDA:
Jorge Laborda és un biocientífic, divulgador i autor del blog "Quilo de Ciencia" on penja freqüentment articles diversos relacionats amb la ciència i d'una manera fàcil d'entendre.
Treballa com a investigador i catedràtic de bioquímica i biologia molecular de la facultat de medicina de la universitat de Csatella-La Mancha, a Albacete. Ha publicat molts articles de divulgació científica en varis diaris des de l'any 2000 fins al dia d'avui. D'aquests articles, del diari i del blog ha escrit 7 volums titulats també "Quilo de ciencia".
Altres obres de Jorge Laborda són "circumstancias encadenadas", "una luna, una civilización", el embudo de la inteligencia y otros ensayos" a part del llibre "las mil i una bases del ADN", que vam veure a classe.
ARTICLE DE JORGE LABORDA: "MIEDO EN LOS OJOS"
Aquest article de Jorge Laborda ens parla sobre l'expressió facial de la por. La por només s'expressa en els ulls. L'article demostra aquesta hipòtesis amb una pacient d'un hospital que malhauradament va patir un accident i té l'amígdala cerebral danyada. Aquesta part del cervell és la que s'encarrega de que quan et dirigeixes a una persona la miris als ulls. Ella no té aquesta reacció innata i quan parla amb alguna persona centra la seva mirada en la boca o el nas. Això fa que no pugui reconèixer l'expressió de la por.
Per assegurar la seva hipòtesis han posat un exemple d'una expressió de por i una d'alegria i han intercanviat la boca i el nas d'una amb els ulls de l'altre. La gent normal només reconeix l'expressió de por a la cara que no han fet l'intercanvi. En canvi la pacient no reconeix por en cap fotografia, ja que només s'hi fixa en la boca i el nas. Tot i així si li recordes que ha de mirar als ulls sap reconèixer la por, per tant ella no ha oblidat l'expressió però és incapaç demirar als ulls.
No obstant ella identifica perfectament totes les altres emocions, el que demostra que només la por es transmet a través de la mirada.
He triat aquest article perquè no és un tema molt difícil d'entendre però del que no en sabia molt i no m'havia fixat mai, m'ha sorprès aprendre una curiositat nova en una cosa tan quotidiana com és reconèixer emocions o mirar als ulls quan parles amb algú.
a) por
b) alegria
c) ulls de por i nas i boca d'alegria
d) ulls d'alegria i nas i boca de por
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada